10 de gener de 2026
Fot un fred del copó!
Son les 7,55 del matí i tothom es a la porta del cafè. Apunt!
La Roser , la Clara, la Rosa, l'Anna, la Laura, el Joan, el Raimon, l'Albert, el Ricard i la vela
Tots ben protegits per unes quantes capes de roba, guants, capells, bufs, plumífers, paravents...la Vela es autònoma i es protegeix amb les seves coses.
A les 8 sortim àgil i felins, pel fred i per que comencem en baixada i això ajuda. Anem fent direcció a la carretera de Santa Coloma que travessem just al punt on surt la pista a la Cirera. Fins aquí tot be! Agafem la pista de la Cirera i poc després girem per un trencall que ens queda a l’esquerra i alegrement com els nans de la Blancaneus quan van a treballar, afrontem les rampes de pujada per la pista que ens dura fins Suro, passant prèviament per famós arbre del gronxador. Que solitari en mig de la planura tant mateix podria ser el del penjat.
La pujada a Suro en ha fet passar el fred, sortir els colors i algú fins i tot callar (i pot ser serà l’únic moment en tota la jornada, marededeusenyor!. Aquí d’alt però, ja es deixa sentir un fort vent amb persistència i freda tenacitat. Tal si fóssim uns ocupes habituals i habituats ens fiquem dins d’una nau i esmorzem a peu dret fent companyia al material agrícola allà dipositat.
I un cop menjat un cafetonet per escalfar?No, no han obert un bar a Suro. El Jaume carrega un termos pletòric d’aquesta poció, tassetes, culleretes, sucre...el que be a ser un tot un luxe, vaja.
Segur que ens haguessin quedat una estona mes, però hi ha feina. Ara transitem com si fóssim la “santa companya” o les ànimes del purgatori, per aquesta mena de planúria que ens dura primer en direcció al poble de Cabestany, que dona nom als plans , però al que no arribem a entrar, i fins a l’Ametlla de Segarra, que si que travessem. Un tram llarg on el fred i el fort vent s’han fet notar però que no han aconseguit treure la capacitat xerraire de la major part dels excursionistes.
Arribats a l’Ametlla, el Joan i La Rosa m'expliquen que hi ha una torre de guaita que han restaurat recentment i te unes vistes espectacular i que segons ells hi ha un senyor que cobra l’entrada però els diumenges no i també hi ha un bar a la part de dalt...pot ser per que tinc la neurona congelada, he trigat en caure que m’estaven prenent el pel. Total, que no hem pujar a veure les magnifiques vistes i ho deixem per un dia menys ventat
Fins aquí la major part del recorregut ho hem fet per pistes , però de l’Ametlla agafem un corriol bonic, alegre i juganer que ens porta en quatre llaçades, que dirien els narrador de literatura excursionista més nostrats, fins a la Vila de Vallfogona.
Les senyores decideixen fer una excursió al bar per alleugerar el pes hidràulic i els senyor reguem un marge protegits del vent, no fos que entre la falta de tacte i el contravent acabéssim simplement pixant-se el pantalons.
La cosa va be, continua el fred i el vent, però ara fa una mica de solet. Agafem el camí de Segura i afrontem una pujada llarga però progressiva que es deixa fer. De Segura a Savallà tornem per corriols dins els boscos que ens protegeixen i que coneixem prou.
Abans de les dues del mig dia som de nou al cafè de Savallà. Hem emprat 5h 40m per fer una ruta de 22’5km amb 780m de desnivell positiu.
I ara tenim el dinar que el Guim Puntos ens ha preparat al cafè. Un menjar excel·lent, saborós i quantiós. Després, una sobretaula fantàstica i divertida que, pot ser per la força del vent que ens ha girat el magí, es vesteix amb kiwis i advocats, i confidències de l'Ikea i sobre tot de riures. Però en fi, això es altra cançó.
